Textos extrets de www.quart.cat

El terme municipal de Quart engloba sis nuclis urbans o veïnats que són: Quart, Palol d’Onyar, la Creueta, el Castellar, Sant Mateu de Montnegre i Montnegre. Cada un d’ells té una personalitat i unes característiques històriques i geogràfiques diferents, i tots han coincidit a perfilar els trets peculiars del territori que avui constitueix el terme de Quart, un municipi d’una extensió considerable –37’44 Km quadrats-, situat a la comarca del Gironès, al sud de la ciutat de Girona, entre el massís de les Gavarres i el riu Onyar.

És un territori que ha estat habitat per l’home almenys des del temps del íbers, segons testimonien les restes arqueològiques de la Creueta; que va conèixer la romanització, pels camins romans que el trevessaven i per algunes vagues restes que s’han trobat de vil.les rurals; que va anar-se definint amb la civilització cristiana medieval, tal com demostren les esglèsies que vertebren els nuclis de població esmentats; que va conèixer, cap a la fi de l’Edat Mitjana, l’expansió d’una artesania que li ha donat nom arreu, com és la terrissa; que va desembocar, entre els segles XIX i XX, de l’agricultura a la industrialització i que, en l’actualitat forma part d’aquesta àrea metropolitana de Girona, un pol econòmic i de població d’una importància notable a Catalunya, que anirà en augment en el futur.

La Terrissa

El principal fil conductor de la història del poble de Quart al llarg de les segles és l’elaboració artesanal de terrissa. Aquesta activitat és el factor més propi i més ben definit de la identitat de Quart i allò que ha donat anomenada al poble molt més enllà dels límits del terme municipal. La referència documental més reculada de què disposem pel que fa a la fabricació d’olles de terrissa a Quart és de 1312. Són prop de set-cents anys d’història, durant els quals l’artesania terrissera de Quart ha experimentat un seguit de canvis i de transformacions.

En primer lloc, els orígens. Els inicis de l’activitat terrissaire a Quart són força incerts pel que fa a les dates i al nombre de persones que en un principi s’hi varen dedicar. Ara bé, existeix un document de 1312, tal com dèiem, que acredita que la producció terrissera de Quart ja mereixia una atenció especial per part de la lleuda de Girona, cosa que denota que ja devia ser una producció prou significativa i comercialment important. És a dir que a Quart, des de principis del segle XIV consta que hi vivien i hi treballaven terrissers. Aquest document ens permet de fer recular l’activitat terrissaire de Quart almenys fins a l’edat Mitjana. Val a dir que, des dels inicis, la mena de terrissa més específica de Quart és la terrissa negra que és la que, en endavant, s’identificarà més pròpiament i arreu amb el poble.

En segon lloc, passem a l’època de plenitud de l’artesania terrissera, que correspon als segles que transcorren sota l’ordre i la reglamentació establerts per la Cofradia de Santa Justa i Santa Rufina o Confraria d’Ollers de Quart. Si no disposem de dates exactes pel que fa als orígens de l’activitat terrissera a Quart, en canvi, sí que sabem, amb precisió quan es constitueix la confraria, que va ser autoritzada pel rei Felip II el 7 de maig de 1572. Durant tres-cents anys, fins a finals del segle XIX. Aquesta confraria és l’eix organitzador de la producció terrissera de Quart, en aspectes molt diversos, des de l’autoregulació de l’ofici fins a la comercialització de les peces. Per fer-nos càrrec de la importància que té la terrissa de Quart als segles XVI,XVII,XVIII i XIX, per veure com és apreciada, esmentem un text de 1678, redactat pels jurats de la ciutat de Girona i adreçat al Regent del Reial Consell de Barcelona. El document fa referència a una de les moltes polèmiques que va enfrontar els ollerrs de Quart amb les autoritats i els terrissers de Girona i diu el següent:

“Joseph Font y llorens, en lo corrent any mostessaph de esta ciutat, batllia i vegaria nos donà noticias en dies passats com las ollas y demés terrissa ques fabrica en la parroquia de Quart desta batllia, de hont tots los habitants desta ciutat, batllia i vagaria y major part del bisbat se han acostumat sempre i se han necessitat de provehir per courer los menjars, traurer aygua, fer bogadas y demés usual per no treballar-se’n altra part desta calitat, ni altre tan apte ni de tant poc cost, se era en pocs dies alterada de un ters en gran inquietut de tots los habitants i forasters(…)”